HOMENATGE

“JO VULL QUE M’ACARICIÏS”
Teatre Fortuny, 30 d’octubre de 2007

Aquesta composició de Tete Montoliu dedicada a la seva esposa Montserrat i que el passat dimarts, al Teatre Fortuny, vàrem poder admirar en imatges interpretades pel gran mestre a l’inici del concert-homenatge a l’inoblidable pianista, fou el moment més emotiu i sentimental de la vetllada, ja que la senyora MONTSERRAT GARCIA-ALBEA, que ens honorà amb la seva presència i paraula apassionada, produí un efecte impressionant entre un públic eufòric que exterioritzà en tot moment la seva complaença i alegria per haver participat en l’acte organitzat per l’Associació d’Amics del Jazz de Reus.

DOS MÚSICS INCREIBLES: DADO MORONI i IGNASI TERRAZA
Dotats d’una tècnica fulgurant i d’una inesgotable inventiva resumiren amb gran encert tota una època contribuint decisivament al desenvolupament de les tendències jazzístiques que més m’agraden.

Dado Moroni – pianista sobri, de formidable tècnica i inspiració. La seva música és amable i proveïda de suficients ingredients i formes coloristes en les que et submergeix en cada una de les seves intervencions.
Ignasi Terraza – el nostre Ignasi, un enamorat del teclat que només viu pel teclat en l’esdevenir pianístic dels últims temps però amb un profund sentit de la tradició, encara que experimenti una marcada feblesa per la melodia amb un autèntic sentit de l’harmonia. Ambdós donaren la impressió d’haver-se treballat els temes amb màxima cura, quan en realitat tan sols havien assajat uns minuts abans del concert. Tocaven junts per primera vegada! De lo més estimulant que mai hagim escoltat. Una compenetració inimaginable, inversemblant, que només pot provenir d’una comunió perfecta. La pedra angular? amb tota seguretat, màgia i professionalitat; el virtuosisme dels artistes s’imposà amb total vehemència.

Tot això i més ha fet possible que aquest tribut passés per a utilitzar les mateixes armes, la força de voluntat i capacitat creadora que li varen permetre a Montoliu treballar fins pràcticament l’últim moment. El magistral pianista no tan sols era tècnicament brillant, sinó que la seva musicalitat i personalitat, sempre ens oferien unes experiències inigualables, més o menys com les de l’altra nit amb l’Ignasi i en Dado.   Montserrat Garcia-Albea, serena, però compungida per les emocions viscudes, ens demanà que traslladéssim la seva gratitud a l’afició reusenca per les mostres d’afecte rebudes. Una gran senyora, la viuda de Montoliu.

_____________